Missió impossible era una sèrie de televisió nord-americana de molt èxit als anys 70, de la qual s'han fet uns remakes en format pel.lícula amb el mateix o més èxit que la pròpia sèrie. Missió impossible no és trobar feina, encara que en molts moments, ens ho pugui semblar.
Una altra cosa és que aquesta feina sigui en l'ocupació que desitjem, per la que hem estudiat, ens hem format, l'adequada als nostres interessos i aptituds, amb l'horari que ens convé i amb el salari que creiem just per allò que se'ns demanda.
Un pas important a l'hora de buscar feina és l'autoconeixement, veure la nostra posició respecte al treball. Un bon exercici, abans de començar, és preguntar-nos no només què busquem sinó també que esperem de la feina i què estem disposats a fer, a millorar o a canviar.
En aquesta presentació ens parlen sobre les creences i les idees errònees que, sovint, es tenen en la cerca de feina:
Obro aquesta entrada amb el títol d'una cançó de la Glòria Gaynor, que diverses generacions han ballat i que no perd la frescor.
Estem gairebé a mitjans d'octubre, a l'últim trimestre de l'any, en plena tardor i la coses no pinten bé, l'economia no es recupera i només sentim tot el dia en els grans mitjans que res no és com hauria d'ésser.
L'optimisme que hem viscut fins no fa gaire s'ha trencat com una copa de cristall. Malauradament, els mitjans, en la seva gran majoria, al servei de les classes polítiques ens donen les seves versions dels fets convenientment maquillades i interpretades: el Mº, les CCAA, els agents socials, la patronal...
Les dades són reals i només fa falta fer una mirada al nostre entorn més proper per veure-ho. El veí del costat, la Roseta, el de cal Pepito, en Joan... Tots coneixem aturats i aturades amb un dia a dia que no canvia gaire: mirar ofertes per internet, enviar CV, cartes de presentació, visitar empreses, dir-li a la veïna, al cosí, a l'amic de la infància. Un dia rere un altre. Inventant-se cada dia i buscant sortides en aquesta "crisi", que la gran majoria viu a la força, no per gust.
Buscant sortides, això es pot veure en el documental "Generación Perdida" de-Documents tv-, interessant exposició sobre la situació actual i les diferents percepcions de cadascú dels protagonistes. El títol, per mi, és equivocat. No es pot parlar de "generació perduda", sinó d'una generació que com en moltes altres ocasions de la història s'ha d'espabilar i canviar aquesta llarga adolescència o potser "adultescència", per un altre estat.
Són joves, diferents, amb variades experiències vitals, ocupacions i estudis distints. El seu denominador comú: l'atur, la falta d'oportunitats, la frustració. Potser no han estat preparats, per això. Potser com diu, Jose Antonio Marina vam passar d'una educació basada en el sentit del deure i l'obediència a una educació més permissiva basada en la llibertat i els drets de les persones, però sense educar en la frustració i creant persones molt més vulnerables.
Vulnerabilitat? Tots ho som de vulnerables, però també som molt capaços de tirar endavant.
Com diu la Glòria Gaynor: I WILL SURVIVE!!
La recerca de feina és una feina, i vaja feina! Que n’és de feixuga i desagraïda tantes i tantes vegades!. Hom podem pensar que anem perduts, que els canvis que es produeixen al mercat laboral són tan ràpids que no estem prou preparats , que no disposem de les eines necessàries, que no tenim habilitats. Com veieu partim, gairebé sempre, del que “no” tenim, “no” som,“no” coneixem. És per això que sovint els aturats tenen una tendència a viure l’atur com una etapa negativa en la seva vida.
És ben cert que la situació d’atur és un fet que cada individu viu d’una manera molt diferent, tant per la seva pròpia història personal com per les seves circumstàncies econòmiques, socials i emocionals. Una mateixa persona pot en un moment donat desitjar ésser a l’atur perquè té un projecte vital en aquell moment que, potser d’una altra manera, no podria portar a terme.I, potser més endavant, a aquella mateixa persona ésser a l’atur és un estat que es torna insuportable per les circumstàncies que siguin.
He donat moltes voltes per internet buscant informació sobre atur i depressió, atur i malaltia mental, atur i malalties psicosomàtiques. Escassa informació, al menys en català i/o castellà, penjada a l’abast de tothom. He trobat un estudi antic, data de l’any 1987, però vigent totalment en aquest moment. Aquest estudi fet a Anglaterra pel psiquiatra Leonardo Fagín, titulat "Stress y desempleo" i editat a la Revista Española de Neuropsiquiatría, ens emmarca com es viu la situació d'atur i les seves conseqüències en els individus i en la societat.
Una situació (la d'aturat/da), en la gran majoria de casos no desitjada, que costa d'assolir i on és molt important el recolzament tant de la societat com de les administracions. Una situació individual que s'ha d'aprofitar per valorar les nostres capacitats, habilitats, les nostres competències, per situar-nos front el mercat laboral i decidir la nostra ruta.
Desterrar el "no" i canviar-ho pel "si", fer el nostre full de ruta i ENDAVANT, SEMPRE AMUNT!
Recordeu: doneu-li la volta. Esteu a l'ATUR, però aprofiteu per posar-vos en RUTA.
